Fragment d'estiu 2

"De sobte m'adono que hi ha música.
No està gaire forta i surt d'uns altaveus invisibles que difuminen el so per tota la cuina.

Thy hand, lovest soul, darkness shades me,
On thy bosom let me rest.
When I am laid in earth
May my wrongs create.
No trouble in the breast.
Remember me, remember me,
But ah! forget my fate.


És la mort de Dido, del Dido i Enees de Purcell. Si voleu la meva opinió, la peça de cant més bella del món. No és només bonic, és sublim i té a veure amb l'encadenament increïblement dens dels sons, com si estiguessin lligats per una força invisible i com si, tot distingint-se, es fonguessin els uns en els altres, a la frontera de la veu humana, gairebé en el territori del gemec animal, però amb una bellesa que els crits de les bèsties mai no assoliran, una bellesa nascuda de la subversió de l'articulació fonètica i de la transgressió de la cura que sol tenir el llenguatge verbal a distingir els sons."

Barbery, Muriel L'elegància de l'eriçó

m