"Cada vegada és un miracle (...). Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d'esperances frustrades i d'oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d'una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s'ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d'amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta.
Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit: a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d'un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d'una coral.
Quan la coral s'atura, tothom aclama, amb el rostre il·luminat, els coristes radiants. És tan bonic.
Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant."
Barbery, Muriel L'elegància de l'eriçó
mar
1 comentari:
Hola Mar, realment és un text preciós i del tot encertat. Moltes vegades gent de l'entorn em pregunta el per què canto en una coral i jo entro en una profunda frustració per no poder reflectir en paraules tot el realment sento per dins, i vet aquí que en un dia qualsevol d'agost apareix en el blog unes quantes ratlles que donen en el clau d'una manera absoluta. Gràcies Mar.
Bon estiu
Publica un comentari a l'entrada