El meu pare va morir fa prop de quatre anys. En el seu funeral, enmig d’una mena de núvol, vaig sentir una veu coneguda que feia la lectura que el mossèn havia triat per a aquell dia. Vaig aixecar la mirada i vaig veure l’Enric, que havia demanat al mossèn del meu poble de poder llegir. Sense ser jo creient, li ho vaig agrair moltíssim, va ser un gest d’amistat que l’honorava, com gairebé tot el que feia.
Quan vam saber que era a l’hospital i que estava força greu, tothom ho va lamentar molt. La Gemma va dir que no podia parar de plorar i que no podia ser, que l’Enric era l’estendard de la nostra coral. És cert. Ell en va ser un dels fundadors i hi ha estat fins que es va sentir massa cansat per continuar complint amb els compromisos que comportava. Sempre tan coherent i responsable... No obstant, l’Enric ha continuat formant part d’Estoc de Veus-Coral Sant Vicenç, n’és una mica l’ànima. Fins i tot membres actuals que no l’han conegut, aquest dilluns ens donaven el condol a nosaltres per la seva pèrdua i comentaven “no el coneixíem, però n’heu parlat tant, d’ell...”
La vida de l’Enric ha estat dedicada a l’amor. Amor a la família, amor a l’amistat, amor a la música, amor al pròxim, amor a les seves creences i als seus valors, amor a la vida. Ha estat un home bondadós, honest, coherent, respectuós, valent i molt generós.
Enric, nosaltres segur que hem millorat com a persones sent prop teu i ens sentim afortunats d’haver compartit amb tu petits trajectes del teu Gran Camí.
Gràcies per tot, Enric! Que la música t’acompanyi allà on vagis...
Alícia Pozo en nom d'Estoc de Veus.
